Exili

Navego, empès pel vent,
del tot predestinat
sense conèixer queixa,
i sento aquesta companyia
de cants vermells i grocs
molt endins de les venes.
Potser no guanyaré mai,
se'm farà nit al ventre matern,
però un xiscle dalt del cel
i els núvols en la mirada
em donen ales, unes veles
blanques, un crit immesurable
que de la mar em desarrela,
que de tu m'allunya. De tu,
perfum de la meva vida
que tant vaig estimar-te.
Avui tot m'ennuega.
Oh Terra, per què vas posar
tanta distància, tant d'enyor
entre nosaltres dos, tanta
desesperança en uns ulls
que no volien separar-se!