dissabte, 10 de juny de 2017

Salvatgia

Hi hauria d'haver al món un poeta
capaç d'impressionar els vents,
domesticar-los i fer-los parlar per ell,
una veu amb tota la feresa primordial
que acompanyés el caminant fugitiu
en la recerca dels rierols del nord.
Defenso aquell que surt del ramat,
es repenja sobre raigs de sol oblics
i espera debades totes les veritats
en totes les coses, aquell salvatge
sense terra de cabells esbullats
que riu amb candidesa, i que sol,
surt de cacera per muntanyes i erms,
camina sorprès de la seva lleugeresa
i a ranvespre encén un foc per passar
la nit. Em corprèn el tramper solitari
que té els núvols agafats de la mà
i vigila el tupí amb la sopa de cloïsses,
i mai no es pregunta què el té atrapat
als boscos i les clarianes de vora el llac.
M'admiro de tots els vermells, grocs
i blaus que juguen amb la llum del matí
mentre l'horitzó somnolent es vesteix.
L'oca salvatge, al cel, guia el seu esbart,
i jo estic enamorat de l'herba fresca
que em va fent pessigolles als peus.
Ambulator nascitur, non fit.