Estels a la deriva

En les nits sense lluna
els meus ulls seguien
estels a la deriva
i la ment se'm perdia
pels llunyans horitzons
que mai han tingut límit.
Crec que això m'ha donat
una comprensió del món,
de les terres remotes
i dels cims sense història,
per assolir-les amb desig
i estimar-les fins al desmai
de les meves forces.
I va ser amb un petit
tremolor de fulla, quan
s'hi aturen les gotes
que van del cel al terra,
que se'm perdien les hores
per tornar a la volguda pau
sense temors ni angoixes.
Amb un llapis invisible
dibuixava el meu país,
la meva pàtria orfa,
que no té cap poble
ni cap llei per als somnis,
sense memòria ni rostres,
tan sols una espurna als ulls
que s'emmiralla en la celístia.
És en aquella solitud
on vaig descobrir l'esperança,
exaltacions i defallences,
on vaig escoltar el silenci
i el seu festeig amb l'absolut.
En les nits sense lluna,
sota un sostre d'estrelles,
vaig respirar l'univers sencer
i tot el que en ell batega.