Blava aurora

Ja mai més
no seràs al balcó,
profunda pau,
estimada meva
que et somio.
Sota teu el buit,
només el buit
i la quieta llum
que t'assegura
silenciosa ombra.
Puc jo, llavors,
ser per a tu sola
aurora única?
Veig clar l'atzur,
la volta del cel
blavosa i gran
que al teu costat
em transportava.
Ara el vent suau
no sap el teu nom,
inconegut,
i jo no el sé dir
amb el llavi eixut
per tanta tristesa.
Camins rogencs
damunt la serra
per on te'm perdies
plena de boira.