La cursa vertical

La referència són unes altes
antenes quasi suspeses al cel.
Esquelets sense mida aparent,
monstruosa immobilitat
de color blanc i vermell sang.
És l'aire clar, és observant
com una divina mà ha dibuixat
unes ombres nítides i intenses,
que se t'obren les ales del cor.
Poseu-hi una ratlla de baix fins dalt
i ja teniu el camí, el gòlgota
d'un rosari de pals que caldrà seguir.
Els verds són opulents, el brugerar
contrasta amb la pedra despullada
que el tallafocs, abruptament,
ha deixat per companyia als bonys,
sots i escorrancs. Amunt, amunt,
que la senda demana dedicació!
La muntanya t'empetiteix sovint,
però la llavor del desig i un ble
de sol estimulant, fa que sota els peus
sentis les arrels i la vida atemporal.
La tenacitat està en tu i en l'esparver
que ha passat volant, en la roca
que la pluja, el fred, el vent i el glaç
va de mica en mica disgregant.
Tot és u. Tot conserva una energia
vital i tot tira endavant, igualment.
Arítjols i romegueres, escorça
dels arbres i branques nerviüdes
que et poden esgarrinxar la cara,
continues exposat perquè saps
que dalt tens quelcom immaterial.
No mires les busques del rellotge,
escoltes, més aviat, els batecs
del teu cor i t'importa també
els que bateguen a prop teu.
La lluita és personal i solitària,
però reconforta sentir el fullatge
que t'aombra com una mà amiga.
Sent part integrant de la muntanya,
content i tenaçment conscient,
amb humilitat i perseverança,
així és com es fa la cursa vertical
i al final és un plaer indescriptible.
Arribarem a dalt i sabràs llavors
que no pots quedar-t'hi. Hauràs
de baixar, trobaràs un altre camí
que de nou puja, i tornaràs a baixar
i així infinitament fins al darrer alè.
Perquè hauràs après, finalment,
la lliçó de la vida. De l'autèntica vida.