Bufa l'esperit
i la mar cobra vida.
Matinada de l'absurd,
deliris que potser he somiat,
ara toca respirar l'alè
del vague amor que em queda
i recordar que en mig dels bassals
em mantinc dret com un arbre.
Olor de mar fonda,
la mà del temps no perdona.
Sempre et veig, on siguis, lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada