els solatges que la mà tremolosa
acompanya fins als llavis
i em cremen com flama obscura.
Des de la infància daurada
que m'omplies la copa de la vida,
llavors els dies eren amables
i les nits, plenes d'estels i lluna.
Secretament, anaven trobant-se
dues ànimes que caminaven juntes,
per elles era inconeguda encara
la plenitud que les unia per sempre.
Te'm vas perdre per l'hora malastruga
que va aturar de cop els somnis
i va omplir de desesperança
la meva mirada enterbolida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada