Daixa'm viure

No puc cridar
ni expressar el dolor,
tan sols cloure els llavis
perquè no sagnin
les paraules aspres
que mai no diré.
Potser he descobert
la fragilitat, el desconcert
davant la por que em lliga.
Escolto l'allau esfereït,
torno a mirar el cim,
avui inaccessible,
per veure fins on arriben
les meves pors.
Hauré de conquerir-te
abans no em fereixis,
abans que el meu orgull
cregui que m'has vençut,
o potser, de tant en tant,
com un llunyà desig,
tan sols t'he somiat
les nits sense estrelles.
M'atrau el risc i el repte
tothora compromès
fins al darrer alè.
El fred em colpeja
i sento que el timó
en mi s'ha trencat
en mil i un bocins;
el glaç i les roques
són ferides obertes
en aquest caos aluvial.
Ja no puc sostenir-me,
haure d'abandonar-te
quan arribi la paüra
de la negrosa nit;
camino per la glacera
com si dansés en el buit,
cos i mans tremolosos
sota la màgia de l'infinit,
pous de fredors blaves
antics més que cap record.
Triomf, por, dolor, ràbia...
No hi ha res en aquest món
que tigui un valor absolut,
cap cosa que ens pertanyi.
L'èxit és només una lluïssor
que a l'instant s'apaga.
Deixa'm viure,
lliure com el vent,
per descobrir-te l'ànima,
per saber tots els secrets
de les grans congestes
sota els cels transparents.
No volies que anés amb tu,
no volies deixar-me marxar;
em vaig veure pres, atret
per la teva llunyana bellesa
que tinc clavada als ulls.
Que et toqui el sol consola,
si l'udol dels llops és benigne
i no gaire lluny la primavera.
Em vaig abocar als teus braços
com una heura enfiladissa
i m'has raptat per sempre.
Deixa'm viure,
lliure com el vent,
per sentir la passió
que em lliga al silenci
de la flor que estimo.
Mai més, mai més
no diràs, amor meu,
que t'he mentit.
Deixa'm viure,
o sinó, com l'ocell
que ja no pot volar,
deixa'm morir.