Llum de biaix

No vull fer memòria
d'on era l'escala
ni de cada replà
que m'ha dut fins aquí,
al cim de tota solitud.
Amb ulls de fred
contemplo la gebrada
de la vora del riu,
cada dia més arrellat
a la llum de biaix
que pugna per no morir
als braços de la nit.
M'arrecero al mur
de voltes fatigades,
les esquerdes són tantes
que el difícil és saber
quina antiga glòria
serà la que caurà primer.
Baixo lentament
a l'hora que el cel s'agrisa.
Al rellotge desballestat
esclata una hora,
i el vent, vanament,
no troba herba frenètica
que tremoli al seu pas.
Jo no hi puc fer res.
Ara torno. Són les set.