sols escric esperant un temps millor,
àvid, aprenent de tot. Amunt!
que el torb crida amb desmesura.
Tu, que em portes veus de lluny,
sublim en la gran dansa còsmica,
que tot ho penetres i ho contamines,
fill de Thor, pagà sense tro, i criatura
d'una voracitat incommensurable,
vine, consola la meva ànima
que insisteix en conèixer el futur,
que es recrea i es lliura a la eternitat
per esdevenir matèria poètica,
invisiblement, després de la mort.
Oracle d'una vella profecia,
vine i digues, oh vent, si ve l'hivern,
és gaire lluny la primavera?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada