sovint febrós, endelerit,
seguint el vent aspre
que per mi es fa submís.
Nu del tot en l'univers
espero la crida de la nit,
l'allau no m'ha volgut,
el caçador empedreït
ha passat lluny de mi,
no tot em serà advers.
Tot crema i miro el cim
com darrera esperança
del repòs sense espant,
una talaia per recordar,
per encisar les ones
d'aquella mar llunyana
que tu em vas ensenyar.
Per un camí no fressat
pujo dalt les carenes,
una lluna em sobrevola
eixamplant la immensitat.
Quan m'atrapi l'albada,
ajuntaré els meus somnis
i en faré foc d'encenalls.
Ja m'ho va dir el griu
en un bosc de cedres vells,
que aquell amor no era real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada