quan tu em miraves,
i per sobre els turons
hi guaitava una lluna,
radiant entre el blanc,
i un vent abrupte
que ens seguia;
l'astre despullat
ens acompanyava
per un cel d'atzars
de colors rotunds,
indesxifrables,
de llum vessant-se
pels cims propers
esborrant les ombres
i qualsevol quimera.
Mirava jo la perfecció
d'aquell misteri
i com n'és de greu
trencar els silencis:
només un "clic"
i un màgic impuls
es dilueix en èxtasi.
Ulls felins i feliços,
indispensables
per entendre el món
i l'ordre establert
de totes les coses.
És inútil voler ara
saber-ne més;
accepta que retornin
a la teva memòria
i que t'acompanyin
per les clares aurores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada