Noia i paisatge

Arriba sola, la noia nova,
arriba pel camí de les matinades
quan encara la nit dorm
i el crepuscle tot just s'insinua.
No demana protecció a la lluna,
ha deixat els dimonis a casa;
no beu tes ensucrats,
sinó amargs licors foscos.
Sorprèn tothom aquella mirada
que a tot sembla atrevir-se,
ulls clars on hi transparenten
les carenes sense peus agònics,
terrasses amb petges definitives
que parlen de l'intens desig
d'obrir traça fins als núvols.
Com una brisa sense límits,
impacient i agosarada,
va remuntant els barrancs
i les comes emblanquinades,
no voldrà saber que al món
i als cims es trobarà tota sola.
El món és un gran formiguer
d'udols de llops a les planures
que tresquen fers, incansables.
Reverberant al balcó infinit,
el cel és ple de sol i aire,
tot és fluent i res permanent,
tret de l'anhel entre dos llostres.
Es van dibuixant els perfils
d'una llunyíssima cordada
que busca la seva llibertat,
i d'una noia en un llenç blanc
que omple tot el paisatge.
No importa que a cada minut
la vagi perdent per l'eclipsi
del meu desig a destemps,
jo molts cops m'he perdut
perseguint un somni impossible
i ara res no podria explicar-li.
En tinc prou de sentir un cor
bategant, allà molt lluny,
que s'acompassa amb el meu,
just esperant que triomfi.