i Laietana avall. Totes les llums són groc
aspre de llimona. A Urquinaona em trobo
un cràter a l'asfalt, el quitrà rebentat:
la crosta escarbotada de la pell de la ciutat
que ens recorda que som vius perquè no
ha cicatritzat. Algú ha clavat al solc odis
en llavor de signes; un gos els flaira
i no dirà res de revoltes i contrarevoltes.
Dessota el reblum hi neixerien flors
si no fos pel vòmit del passat i les botes
de trenta claus dels corbs que desfilen
amunt i avall, vilment, deixant-se sentir.
Com en són d'amos de les defallences!
El monstre va morir fa quaranta-quatre anys,
però la seva ferum sovint ens bleixa al coll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada