me'n podré recordar per molts anys més?
Aquesta llum de mar que no talla camins
ni dibuixa cap ordre, recorre els espais
que un dia van ser nostres, les mil passes
que vénen dels llargs carrers maldestres,
dessota esllavissades de llum atònita.
S'abraonava un sol ferotge, buit de seny,
aquell estiu abrussat en la nostra pell
quaranta anys més jove i més bruna.
Fosquejava, al clos de troanes nocturnes,
i ens cremava els ulls la lluminosa febre.
Bolcà la felicitat per un tall de camí fondo
i ara ens queda ratllar papers humiliats,
escriure com n'és de tossuda l'enyorança,
bé que el cor se'ns dispersi, i els versos
resultin nuvolets que es disfressen d'oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada