dijous, 12 de desembre de 2019

Cims esmolats

Pujo corrent als turons del nord
fins que se m'eixampla el món:
dessota meu tot són llunyanies.
Des de la cresta de l'avió espero
el sol que arriba i m'abraça
i quan respiro vaig inhalant foc.
Un parell de corbs descansen
escrutant el blau del cel esmolat
que talla camins, recorre espai,
però no dibuixa cap ordre
en una tossuda enyorança.
Arrenco a córrer de nou,
descalç, amant de la neu blanca
i les muntanyes que em sé d'esma.
Ara voldria trobar els teus ulls
i que se'm desglaci el món per dins;
conspirar un règim de felicitat,
anys i anys de dies i nits. Junts.


Cap comentari: