dimecres, 12 de febrer de 2020

Nabí, de nou


Només els núvols, allà dalt,
semblen molt distans,
i la llum ampla i vivíssima
curulla qualsevol desig.
Giro del tot els ulls endins
i em deixo portar pels camins
de la mar, quiet i bressolant
la confiança en veles i vents,
en el menar del timoner
en el mapa de les constel·lacions
en la fortuna del penyalot amagat
que mai no ens ha de trair.
I no sabia jo que hores més tard
el cel i el sol s'encobririen,
i que el tenebrós celatge
i el frenesí de l'onada eixordadora
muntarien serralades d'escuma,
i obririen abismes de rancúnia
entre l'horitzó dispers i el penyal.
La tempesta m'encobeï la vida,
flairava la incertesa del destí
i el seu ahuc cridava la por,
torrejant cada onada més amunt.
Ja no valen rems a les mans
cap a la costa, a la desesperada,
la mar cada cop amb més delit
ens arrossega vers el seu abís.
Ja estrangulada l'exigència
de viure, tan deslligat i esquerp
aquest pensament extenuat
que diu que sóc fora del món,
ressegueixo un arc trencat i vague
que vull deixar córrer, i no puc,
i uns ulls tristos, sincers,
ni massa prop ni massa lluny,
indiferents a la mullena repel·lent
del sorral fred on m'he perdut,
van teixint un xal d'encanteri.
A la platja hi ha casetes i patins
i txaves amb jerseis blancs
que posen monedes al jukebox.
Cada vespre ballo amb noies
que sovint riuen molt, i provo
de menar-les per foscos carrerons;
a la tornada, per barrancs eixuts,
perdo hores sentint-me impacient.
Sóc de la terra, nat a l'erm rocallós
i a la garriga calcinada per l'estiu.
Sense nau, sense córrer món
ni arreplegar debades els afronts,
per l'amnistia dels déus de l'Olimp,
passo a la impulsió cap a més vida
i torno a congregar tot l'alè que puc,
tota ànsia i tota vida que se'm permet.
Ulisses ha tornat, i tot allò que era,
no ho és, però he après a figurar-m'ho.



Cap comentari: