dilluns, 3 de febrer de 2020

Vidres a la sang

Aquesta noia de qui parlem només
li puc parlar de poesia. Estrictament
de res més. A mi m'agradaria parlar
dels ocells migradors, de les amants
que m'abandonen o de les fulles
que cauen, ara a la tardor. Però no.
He de voltar filats i murs impossibles,
lluitar contra el temps eixorc, maleir
els meus punys que no poden rompre
aquest vidre. Ni amb amor tampoc.
Potser els idiotes es rendeixen al caos
de la primavera, no pas jo. Una nevada
benigne ho colgaria tot, però sé que ella
forma part de mi. És el meu paisatge.


Cap comentari: