mentre tingui records i certeses,
mentre no m'hagi d'inventar
la meitat de la teva absència.
No saps fins a quin punt
redueixo la meva fragilitat
perquè ningú no se n'assabenti,
no respondre al telèfon i no dir
mai el teu nom en veu alta.
El riu està glaçat, com sempre,
i al fons dues pedres negres
clares, com aquell estiu a l'illa
on escrivíem la nostra història.
Portàvem pantalons estripats
i esteníem la tovallola a la sorra
calenta de la platja, a ranvespre,
descobríem el blues i goluts
ens menjàvem el futur a petons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada