diumenge, 1 de març de 2020

Universos paral·lels

Per a ells, taula servida: melmelades,
sandvitxos i succedanis de cafès.
Afirmen i disposen, puntualitzen
els dèbits  boirosos que van oblidant,
i en cada glop gasten tota una vida
perquè no hi ha futur que els pertanyi.
A tots les mans els tremolen sense fred,
i acusen la incertitud del que han vist;
oloren retalls de vida groga, troques
de records que se'ls embullen als dits.
Els dols tussen, escuren gargamelles,
mediten l'arna que se'ls agafa al pit
i miren de no trabucar el bol de la llet.
A migdia, ben cert, algú s'enrecordará
d'algun d'ells i canviaran un poc el gest,
interceptible, o se'ls dissiparà una arruga
del cor; però tant és, no ho sabrà ningú.
Amb els ulls buits de fe, regiren calaixos
de tossuda absència, les imatges d'avui
no saben on desar-les i reüllen distrets
les esquerdes de les parets. Esperen.
Sobretot, esperen volent saber qui són,
tot cercant una veu que els sostingui
i els acompanyi a les golfes d'enlloc.
Esperen la nit, el dia, esperen rebecs
que els despullin, que els vesteixin,
sense conèixer la vergonya o el que és
dins o és fora. Estripades les costures
del que foren ahir, el fred els encalça,
capcinegen quan tota la sang del món
circula lenta i es va espesseïnt la mort.
Un dia sentiran que el matí és per ells
l'hora dolenta. Ja pujaran els seus fills,
còmplices subtils dels racons perduts,
a disposar quins són els néts preferits.
Parlaran poc, miraran i es comptaran
i no es trobaran tots. Els sabrà greu,
diran, que se n'hagi anat tan d'hora,
tan bona com era i sempre sacrificada.
Quedaran per veure's aviat, en terrenys
d'entesa que els obliga a deures feixucs,
i només avui la vida els semblarà curta.
Ja es veuen amunt per l'escala dels anys.


Cap comentari: