divendres, 28 de febrer de 2020

El pes de les hores

Sé molt bé que l'ànima
pesa vint-i-un grams,
com tres sobrets de sucre
dissolts en un cafè,
o tres unces de felicitat
injectades en una vena
deu anys més jove que jo.
Les pedres tèbies de lluna,
amulets de l'hora púrpura,
qui-sap-lo. I els records,
que pugen per una escala
que s'enruna, molt més.
I si una dona és massa fina
com per saber el seu pes,
passar de parada en parada,
córrer tot el mercat i buscar
i anar triant, metòdicament,
una fruita de passió vestal
en precari equilibri a la mà,
mostrem-li com són de greus
els eclipsis del cor, els plats
i els pesos de les balances
a l'hora del dubte. I què,
si només l'esperen a casa
dubtes i ombres tèrboles?
Bé que tots som miralls
quan volem retrobar nítida
la imatge nostra que un dia
ens circulava lenta pels dits,
i ara aquests dits tremolen
de vida groga i sabuda
quan se'ns embullen els anys.


Cap comentari: