I jo li hauria parlat, enmig del no-res,
a aquell desconegut, de l'enyorança
com una brasa que em rosega el pit,
i de que tu em vas deixar una nit
que les estrelles no hi eren i de com
rego els geranis i els rosers, i vigilo
que la devastació no se m'apoderi
del cor per si qualsevol dia tornes.
Llavors, aquell home-granit, estendria
els seus braços i m'abraçaria fort
com si acabés de tornar d'una guerra,
alliberant-me de les pròtesis de ferro
i fent-me bategar de nou tot el cos,
viu i orgànic, com ho fa la brisa tèbia
del capvespre quan entre dues llums
amoixa les fulles del roure centenari.
Podria sentir les campanes, al lluny,
i el so s'eixamplaria en cercles lents
com quan després de llançar un còdol
al mig d'una bassa es remou el pòsit
que va deixar-hi tants anys d'absència.
No li diria el teu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada