dimarts, 21 d’abril de 2020

Solitud

Era en el fons de la memòria
que m'aturava
perquè la tristor m'oprimia.
Llavors vaig mirar pels finestrals la nit
i vaig veure els impossibles llunys
d'un més llunyà dia.
He suportat les llàgrimes àcides,
la sequedat de les paraules no dites,
la consagració a la solitud.
Aquest és el dolor de l'absència
que, abocat a la intempèrie,
viu retallat en un tros de vida.
Deixo que em pugin records
i que m'encenguin fogueres
a les mans, intensament teves.


Cap comentari: