divendres, 1 de maig de 2020

Escric sobre el silenci

No puc donar nom a les coses que viuen
en estances ocultes i que sols a mi
em semblen plausibles. Em capbusso
en pous insondables, i en trec una gota
destil·lada de tu, amb ressò de mots
inútils, i que amb prou feines s'assembla
a la realitat, tot i que els vincles hi són
i puc crear un lloc que em sigui refugi.
Escric sobre el silenci, eternament oferit
a les paraules que tu em vas ensenyar.
Encara no ha vist la llum res que pugui
descriure un món intens i secret que va
allargassant-se fora mida. Exorcisme
de la roda lenta del temps. Mimesi
per experimentar la catarsi dels sentits,
les contradiccions entre els arguments
i les intuïcions, entre la diàfana realitat
i l'opacitat de la literatura. Un vespre
de punyent intensitat es va ensorrar tot
i vaig sofrir una bàrbara amputació
en la fe, els ideals i els somnis possibles.
Imposto diverses veus, una entreteixida
evolució dels fils que m'han fet presoner,
un aplec coral de paraules estrafetes
amb diversos angles, aspres relleus
i profunditats pregones, recances folles
de tot el que he perdut. Llums i ombres
en un relat mancat de sentit i que no vull
massa desendreçat, una cambra pròpia
en un petit món de veritats canviadisses
que m'ho consenteixi tot. Malaguanyats
tots els mots que fugen i no puc retenir,
ascles que es fan cendre abans que caliu.
M'aboco al buit, endins, amb fixos ulls,
i sotjo les amplituds que ens separen.
Amb un esglaiat dolor de carn i pell,
recobrarem la quietud dels capvespres
i aquell estimar-nos amb l'ànima nua.
Els dits, a poc a poc, es van entumint
i no em salvaran laments. L'home sol,
cau d'esgotament a l'ample riu de la nit.
Aquesta alba, tan llunyana i inassolible,
que sempre em retorna el teu rostre,
vetlla el silenci de la solitud immòbil.

Cap comentari: