dijous, 30 de juliol de 2020

No he d'assolir-te mai


Que veloç i implacable
el temps, la vida.
Quina feresa, la solitud,
quan intento escalar murs
que arriben fins als núvols.
Avui se m'ha estremit l'estiu
i sento cantar ocells,
però no em desperten.
Un remoreig de veus i de vent
puja del carrer, àcidament,
i segueixo invissibles passos
cap als llunys impossibles.






Cap comentari: