dimecres, 11 de novembre de 2020

Tardor

Coneixes aquest paisatge i te l'estimes,
tot i que no recordis quan te'n vas enamorar.
Potser va ser el dia que vas néixer. Néixer
és començar a morir, encara que avui
no hi pensis perquè la que mor és la llum,
i la llum se'n va silent a passos petits, lluny.
La terra es va adormint, i aviat la planúria
estarà tota tan adormida que semblarà
que no s'hagi de despertar mai més.
És la tardor, l'hora del suprem recolliment.
Hi ha una filera de cotonets que ocupa
tot el vessant de la muntanya. Una filera
de rodamons que van del peu fins al cim:
el de les ànimes greus que durant segles
han pensat el mateix que ara penses tu.
T'has tornat una gran roca al caire de l'abís,
encara que només sigui per la idea
de la pròpia nuesa a la vora de la immensitat,
somnolent, d'un món que mai no podràs tenir.
Acomiades la muntanya ara que ve la nit.
Doneu-li una bossa de caramels i una
taronja abans que se'n vagi a dormir!
Tan fràgils, els arbres de la riba del riu,
magres com una enterca raspa de peix
ara que s'han despullat del vestit de l'estiu.
Nit sense brisa, cap veu, cap so, cap lament.
Simfonia solemne de memòries i somnis,
aquesta és la veritable cara de la tardor.
Les passions es descomponen, fugen
ponent enllà endutes pel temps advers.
Et bat el cor, secretament. Què pesa més:
el ponent que sap que l'encalça la nit,
o bé l'alba fugissera que arribarà demà?
Agafes una cadira i la portes a la vora del llit,
per si obre els ulls. Amb el llibre a les mans,
"Un món feliç", la mires com va respirant,
encara. Encara és aquí. Encara seguim vius.
Encara recordes quan li vas oferir el món
i ella et va dir que sí, que seria amb tu.
Ara, però, només les plàcides planúries,
on tanta primavera vas gastar, alimenten
el record de les espigues que vas collir.
L'aire blavós, la llunyania de tot enyor,
el desig de cridar i cridar sense fi
en la flonjor cansada de les clotades,
els camins aturats, en les rieres seques,
et desperten els calfreds que es gronxen
en la quietud de l'aire marbrat. Voldries
poder tocar les flors mig abertes de maig,
i ara et toca enterrar les cendres de l'estiu.
T'ho imagines tot de blanc, potser pel gebre.
Fins i tot els cabirols que roseguen l'herba
són blancs. Pintes de blanc les fulles
que encara verdegen. La blancor avança.
Tens els ulls closos. Inspires aire. Expires.
Cada vegada es fa més transparent la tarda,
cada cop més i més constreta a ser vespre,
amb un superàvit d'ombres que no sabràs
què fer-ne. Els pensaments s'enlairen
per ser furtivament caçats a l'hora foscant.
Ja vell, feble de cames, has anat pujant
per l'escala dels anys i t'has avesat al silenci
del dia ja finit. És bo tenir sempre esperances.
Negre ocell de la nit, eternament enamorat,
diga'm que demà, quan dormin els estels,
tot serà lluminària en el nostre firmament.


Cap comentari: