dilluns, 2 de novembre de 2020

Capaltard

Plàcidament,
corre la llum blavosa
per les planúries del vespre.
Arriba l'hora incerta
que em sento perdut
perquè no veig enlloc
cossos abraçats
que respirin un mateix alè,
com quan tu hi eres.
I vénen els records
arrossegats penosament
per la planúria silenciosa,
sense contorns,
i començo a tremolar de res.
No puc retenir
els arbres de la tardor,
les fulles que van caient,
la llum que s'esvaneix.
Si no estàs amb mi,
tot són fantasmes. Ombres.



Cap comentari: