12 de setembre

Secreta veu, vine

i arrenca'm del silenci.
Tu sola, tu formes part
d'aquesta meva solitud,
cada vegada més fonda
i arrelada en els erms.
Si obro els ulls, commou
l'infinit obscur, la negra nit
constel·lada d'estrelles!
Ombres, records, paraules
des de molt lluny, sempre.
Vam aprendre a ser feliços
en un quiet vol de carícies,
i la llum encara no sabia res
de l'esglaiosa hora propera.
Quan vingué l'oreig feréstec,
un naufragi i el pes vespral
van esfondrar aquell somni.
Caigué la nit, cor meu, el foc
crepitava exaltat, i a l'incendi
crepuscular li vaig inquirir:
Què n'he de fer, ara, de mi?
Guardià de pedres mudes,
cada batec es correspon
amb alguna cosa teva
i jo no puc fer res més
que estimar-les totes.
Entre els meus braços,
ai, he perdut tantes coses,
que per més que t'allunyis
a tu et tindré per sempre.