dissabte, 18 de setembre del 2021

El bosc dels eucaliptus

Ara que tornes a córrer
cos bondadós, al meu costat,
et vull escriure uns versos
i miro per on puc començar.
Haurien de ser clars i planers,
ribotats de qualsevol aspror,
que s'insinuïn només una mica
a les pastures del cor, o com
a l'herba frisa el vent del mar.
Embriagats per pura passió,
en recordar les magranes
badades a la vora del camí,
les nostres anades i vingudes,
aquells instants assaborint
vivament la vida d'un sol glop.
Que ens expliquin les imatges
dels matins que ens perdíem
pel bosc d'eucaliptus: la llum,
massa vehement, projectava
les nostres ombres a través
de l'ull clar de l'estiu. Cansats
i satisfets d'haver descobert
un nou camí, que era nostre.
Un altre dia tornarem a sortir,
quan el neguit ens cridi
a platja o a bosc i les hores
siguin lentes i persuasives.
Deixo ja aquests pocs versos
a mig fer. No cal dir res més
de la bellesa fugaç del vespre
quan surt la lluna, un instant
on la vida sencera s'hi atura,
ni del vellut silenciós dels mots
que no es diuen. S'interpreten
calladament i potser s'obliden.
Que sí, que tu i els moments
que has estat a prop meu
heu estat per mi importants.
Acabo i no vull, sinó dir-te que,
ruqueta, et vull sempre feliç.