Camins nevats

Diria que estic sol,
i encaro sento, al lluny,
la veu de la mar llisa
i daurada que compartíem
quan clarejava el dia.
Ara estimo el cim i el vent
i les crestes de neu blanca.
Aquest és el meu àmbit:
solitud, somnis, desigs...
Perduts per sempre? No,
tothora tinc davant meu
dreceres invisibles, camins
per entremig dels arbres
i qui sap si algú que espera.
Sóc l'ocell de l'hivern
que va tornant-se volva
retallada contra el cel,
quan ja el sol de la tarda
cau de biaix cap a la posta.
Paraula a paraula, parlaré
de tu dessota les estrelles,
ja que tot viu en el poema.