El vol de l'oreneta

Obra del sol instant, aquest fugaç

quiliedre diamantí: la llum
sobre el teu cap llarg de cabells,

i la pell mig de sol, mig de lluna.

Un lloc, una talaia vastíssima

que ens estimem de sempre.
Replans xafogosos dels migdies
i lluentors de sal als capvespres.
El teu cos ha pujat fins aquí
per sendes que s'enfilen a l'aurora.
Vull que em duguis avall. En un vol
ple de prodigioses tardes d'agost,
vull que m'ensenyis els indrets
que tens a la memòria, i em contis
com has anat naixent a la bellesa
dels somnis edènics. Desfici
de mans embullades pels recers
inaccessibles de la teva natura.
Mena'm als gorgs cristal·lins on
vas aprendre a nedar, a les balmes
que s'irisen de febre d'unes aigües
on tu t'has capbussat. Cerquem
la màgia de quan aprenies a volar,
corpuscles d'instint teu per mantenir
les ales esteses al vent i a la llum
que mai no podrà abastar la teva
closa i total natura femenina.