Matinada

Anava tombant de matinada

per la terra ploguda, caminant
de presa, tal com es camina
quan algú t'espera, tot i saber
que el temps et sobra i a mi
no m'esperava ningú. Tombava
per les marjades a punta de dia,
no pensant en res, sinó en tu.
Potser nodria passions vanes
que no menen enlloc, ebri
d'enyor o d'un subtil alcohol
que vas donar-me a tastar
al vell temps que anàvem junts,
rosa d'un mite, cessió de la llum
tan oportunament decantada
en un meu racó de certitud.
L'envol va dur-me encara a ser
tres hores lluny, mentre pensava
en no res gairebé, en el frec
de l'aire massa fresc a la cara,
en la incipient claror de l'albada,
i a caminar de pressa, amb passió
sobrevinguda. També en tu.