Un tomb pels Solans

Sortim pel Pont Gran, a la confluència

de dos rius lliurats a l'esperança, i en cap d'ells

no hi veiem un rastre d'aigua que pugui
redimir la set dramàtica de la terra reblosa.
Un rengle de pollancres presenten armes,
drets, amb els peus en els tolls de fang eixut.
El tambor del sol bat lluny i alt, tan vehement,
i un moixó estarrufat s'amaga entre l'herba
hirsuta del marge. La vinya del Pla del Xorrac
compleix aquest deure poètic de no donar-se
per vençuda, tot i que els sarments exultin
de dolor i els pàmpols de coure setinat
donin una ombra minsa al raïm que madura.
Al camí dels Cargols i al del Lluc, els carreus
de les marjades altes, que el bosc ha engolit,
prenen l'alçada, com si diguéssim, d'un gegant
rabassut i tres quintars de pes. No en sabem res,
de l'esforç titànic d'aquells vells rabassaires
obstinats que de les pedres en treien pans.
Tenim un imprecís record injectat al cor
del vast oblit. Tot era descarnada carència.
Als Rogerals ve el més profund: les coves
d'argiles rogenques i penombra gelatinosa,
la projecció de les formes que la paciència
incansable de l'aigua i del vent que no cessa,
ha anat modelant sense pausa ni pressa.
S'obre l'ull clar del migdia, i el Nas d'en

Quiuma ens mira cansat d'ésser indulgent
amb qui s'adreça al Mas dels Rabossins.
El Guixar ens espera, i més enllà el mirador
del Coll dels Solans que ens treurà l'alè,
un balç feréstec que ens isola del món.
Els ocells de la llum ens deixen als ulls
un subtil tremolor d'ingravitat. Cal perdre l'ànima
d'arbust i agafar un sentiment transitori
d'eternitat, amb la por de no saber a temps
si volem ser aire o llum o foc. Tot és possible
quan es respira un horitzó del tot inabastable.
Anem tornant pel camí ral i anem retrobant
les vinyes que riuen de veure'ns, com amagant
el raïm endolcit que aviat serà most i ferment.
Abans d'arribar, encara voregem el Toll de la
Palanca, d'aigua estantissa, impenetrable
a les ombres precipitades rasa avall. Costa
amunt, tot és més persuasiu, prim i translúcid.
Quan siguem a Manhattan, anirem al celler
on calla el temps i els barrils i les botes

ensofrades maduren lentes els aromes forts.
I més que mai, quan vindrà la nit, tastarem
la felicitat de compartir aquell glop de vi
que ens farà saber que tot està bé, que res
ens treurà el delit de gustar els dies que vindran.

Foto by @alèdedrac