Noia

Només uns mots

callats de sobte.
Noia d'un símbol,
noia que vius
en els meus espais
inaprehensibles.
Tu, la que sempre
m'aculls i te m'enduus
a universos llunyans,
a platges verges.
Noia en qui crec.
Noia d'un somni.
Abraça'm, no
simbòlicament,
que l'esma freda
no encén fogueres.
Quin vell saber
voldria perdre
per retrobar-te!
El tomb dels anys,
l'empelt del seny
que va perdent-se,
marquen distàncies
del tot insalvables.
Que cremin!, lleials
al ritu ancestral
de saber encendre
corcats focs nous
(cadires, mànecs,
capçals de llits
d'estius llunyans).

Bufant les cendres,
te'm concedeixes
al cap dels anys
amb el do més alt
que puguis dar-me,
tu, la perenne.