El llevant està escombrant la mar,
abocada damunt l'aspre de la roca,bullint d'escuma i d'ecos del passat.
Podem parlar de l'aigua o de tu,
perquè aquest embat m'és indiferent
com ho pot ser l'escampall en l'arenal
i tants còdols blancs que se'm donen.
En canvi tu ets la llibertat que l'aigua
no em prendrà mai, perquè vius dins
els hiverns de la meva memòria,
i ara sé que t'ajeus amb el rostre a frec
dels meus cabells perquè a les nits
t'abraci i t'agomboli. D'aquest matí
amb el vent a la cara, t'ho demano,
no te'n vagis volant cap als roures
com ocell sense casa i sense rostre.
Passats vint-i-cinc anys de soledat,
et prometo ser totes les hores
el teu sentinella fins al crepuscle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada