dimarts, 31 d’agost de 2021

La platja del Far


T'hi he vist anar i t'he vist tornar,
no pas tots els matins, tan sols
quan pels canyissars s'escampa
l'ombra blava de les muntanyes.
Els dies que et segueixo el rastre
les vastes llunyanies se m'apropen,
es despullen dels blaus feridors
i el càndid, net, transparent sorral
s'abandona a prendre el sol. Tot és
un vivísim mirall de sal brunyida,
com aquell ganivet que vol fendir
el buit i el silenci. Em trobo tallant
tiges de flors entre les bardisses,
molles del rou de la nit, ofertes,
i una d'elles penso que et mereix,
tan sols una, que se'm recolza al pit
volent, qui sap, esgarrinxar-me
i fer-me evident una gota magenta.
Em surt, però, la lluminosa idea
que aviat tornaràs a passejar
per l'avinguda de les palmeres
fins arribar a la punta del Far,
amb els ulls plens de vent i de mar,
escodrinyant el llunyà horitzó
com dient-me que m'esperes. Podré
sentir dels teus llavis el meu nom,
mentre el cel es fa roig de capvespre
i una mitja mort em rosega els ossos.
Serà millor que inventem un sol
que no s'abaixi mai, que no torni
l'hivern que pot esfondrar la Torre,
que tot sigui com ara, ple de guspires,
feliços de petites coses, com els
matins que casualment ens trobem
camí de la platja estesa, encara
que no sapiguem res l'un de l'altre,
tan sols aquelles mirades que parlen.