Plou

Plou, i la tarda es va espesseint

dins la cambra on sec absort
mirant per la finestra. De vegades,
al vespre, m'allunyo lentament del món
com si volgués sortir a esperar-te,
no sé on, i sé prou que perdo el temps.
Enyoro una posta de sol als faldars
de les muntanyes, el teu esguard
que jo pugui acollir amb la meva galta
mentre tu al meu pit vas ajaient-te.
Però el fosc aviat ho cobreix tot
i ni tan sols em pregunta per què vetllo
rere la finestra amb un llum encès.
No sentis por, les pregoneses mudes
passaran de llarg i tornarem a conjurar
naixences d'albes antigues, solemnes,
que ens retornin aquells dies feliços.