Horabaixa al teu costat

Hem anat a santa Anna a mirar

com la tarda se n'anava i la llum
queia de biaix per sobre els teulats,
i més enllà sobre camps d'oliveres
i encara més lluny sobre la mar,
la mar que al migdia era blau cel
i ara és dels colors de l'horabaixa
amb un horitzó de persiana malva.
Un tall de camí fondo resolt que
hem de tornar cap a casa, aquella
casa que només podem somiar,
una mica, clara i translúcida, a punt
de ser refugi d'hivern, plena de seny
per esperar primaveres senceres.
Em tremolen una mica les mans
quan el frec del teu cos, perfumat
de nit i de lluna, m'arrenca una bena
de pors i de dubtes i sona la flauta
brusca del vent a través de les fulles.
El sol, el savi vell, va deixant pas
a un llençol d'ombres, i és ara, just
quan tremolo, que m'arrauleixo al fosc
igual com ho faria un gat a la finestra.