Faula primera

De joves ens constreny el plural, no res,

i al singular ens sentim massa exposats.
Volem trobar certituds, com si diguéssim,
dissimular el vertigen que ens causen
les poques hores de vol. Per això la colla
sempre és una opció plausible, tímidament
infantil, i anem obrint-nos al desconegut.
Ens inquieta el sexe, la ineptitud incipient,
i ens voldríem lliures d'aprenentatge per ser
adults i deixar la pell d'anyell, el fred brusc
quan una noia se't gira i no saps què dir.
Dues noies m'atreien. Era l'una bruna
de sol d'hivern reverberat pels pendissos
de pell esgarrinxada. Parlava molt, i reia
i esvalotava els nois (del riure n'anaven
les dues sobrades, car eren amigues
i a certa edat tot fa sentit). Duia trenes,
encara, i aviat es va tallar els cabells
a la moda rebel dels anys seixanta,
perquè n'era un tros, de rebel, tot i que,
de bufona i eixerida, encara n'era més.
L'altra noia era espigada, a mig esclatar,
d'ulls dolços i francs del color de la mel,
i no tenia bruna la pell sinó a l'estiu.
Els rinxols espessos li queien desmaiats
espatlla avall. La mirada li era transparent,
i encara que es fes l'estreta (tanques altes,
mai distreta de les fronteres i distàncies),
sabies que a dins era tota fresca promesa,
tot un cos fet sentiment i auguri de festeig.
Al seu costat em sentia inquiet. No sabia
com fer-m'ho perquè no notés en excés
que ja sabia que jo li agradava (avantatges
del plural, que no sap guardar un secret).
Aviat la seva mare li va ensenyar a cuinar,
amb l'excusa que ella cosia i sempre anava
justa de temps. Cuinava i fregava de genolls
els terres vermells i aspres, que sabien com
revoltar-la, i mirava de no ensenyar gaire
les cames quan anàvem als Paraigüets.
Jo trigava a decidir-me, abellot que no sap
en quina flor reposar. Passava una setmana,
un mes i tot un any i els cossos mudaven.
Calia certa promptitud, que ja ens apretaven
els quinze anys. El llampec, sobtat. No cal dir
que a mi em va escollir la que sabia cuinar.

#AnyGabrielFerrater