Isabel

Tot el que teníem va fugir i res

no ens tornarà a un altre temps,
als clars matins i als capvespres
rogencs o de morats encesos.
T'ho torno a dir: no som sinó
una llum cada cop més tènue,
un parèntesi entre l'alba i la nit,
i només ens queda la mirada
que es perd entre el blau espès
i la finestra. Ja res no té sentit
i cap paraula no et farà justícia.
No em prenguis per un costum,
sofert i buit, una recança infinita,
o una mà tremolosa que sospesa
el sol d'hivern quan es desperta.
Mira'm benignament com ahir,
com la mà que encara et bressa.
Aquesta cambra està entapissada
de somnis del passat. Els records
vénen indulgents per envernissar
la vida que no vivim, les pàgines
de blanc atònit que no escriurem.
Massa cor disponible. Massa excés
de nosaltres s'enyora. Prenc a la falda
aquesta teva camisa i, amorosament,
en cuso els estrips de tants anys.