Vida contemplativa

La llum del far és ominosa i recurrent,

com l'ombra esgrogueïda d'un vell xaruc
que no es veu més la carn que els ossos,
i que passa les nits, mà sobre mà, esperant
un rebrot de geni que somogui el marasme
que li entenebra l'examen de l'epístola final.
Vint-i-sis anys que faig versos i no he trobat
la clau de volta del teu poema. Persistent,
retallo ocells de paper de vidre, faig llistes
de coses bones i de dolentes, noms de noies
que vaig conèixer (algunes tenien un gust
de maduixa i d'altres, de llimona), i cap d'elles
no sé on para. Amb els anys el cos perd
el seu encant, i a mi sempre m'ha encantat
poder mirar-me en uns ulls per descloure,
descobrir el secret que amaguen, striptease
imaginari i poc convencional. Sóc pobre
perquè no tinc forma d'embaladir-me
en un passat, i és el passat que ens dóna tema,
sobretot ara que et vull dir com vaig ser

de jove entre uns braços primerencs,
com són els teus, que els miro i et conto.
Puc dir que et tinc en molta estima, i no aniré,
pobre de mi, plorant per les cantonades
d'espant de que se m'assequin les branques
i l'escorça del seny per culpa de la tramuntana.
D'aquest instant recordarem com el sol rodava,
baldufa folla, i s'espantava de caure darrera
la Mola. Aquí esperem agraïts la trinxera
que separa la tarda de l'horabaixa, i si una nit
li veiem el cul rodó a la lluna, alçarem la copa
i fruírem de l'estrena rebolcant-nos per l'herba
xopa de rou, fins que vingui l'albada. L'endemà,
just havent-nos deixat de les mans, direm
que va ser un somni de vehemència freudiana,
i em callaré que m'importes massa. Tornaré
a arrenglerar versos i a retallar avions de paper,
per fer volar lúbriques paraules que no ofenen,
engranatges i deliris que em grapegen l'ànima.