Tresmall

La pesca furtiva venia a ser

com la pirateria: un estímul
per a les nits caniculars d'estiu
on a altes hores es feia fàcil
entrar a la mar i calar el tresmall,
una forma banal d'escapisme
per fer-te passar la xardor
i l'ensopiment de les migdiades
clavat a l'ombra d'un garrofer
als pendissos de l'Almadrava.
A primeríssima hora del matí
s'havia d'anar a xorrar i veure
si hi havia hagut sort i en sortien
algunes orades, sípies o llobarros,
animalets agonitzant al cul
d'un gibrell de zenc. Cap culpa
havent-los brasejat i arribar
delitosos a la boca feta aigua,
i cap culpa havent-nos mirat
aquella careta de felicitat boba
quan el peix que era a la mar
feia res desapareixia del plat
i el vi fresquet ajudava i molt.
El més espinós de treure, mai
millor dit, eren les escórpores,
i n'hi havia moltes, aleshores.
Malediccions que se sentien
des de Remullà; però que bona
la sopa o el brou per fer l'arròs!
Només per aquell nèctar diví
ja valia la pena esforçar-s'hi.
El tresmall és un joc, a mans
marineres, i nosaltres érem
uns maldestres de terra endins.
Ara que tots somniem en anar
a illes exòtiques o llocs llunyans
difícils de pronunciar, donaria
qualsevol cosa per tornar
a aquella platja agermanada
amb els anys més feliços.