No arribaré mai a l'incendi pur
de cap aurora, si m'he perdutper entre les ribes altes de la nit
i erro sense nord dins del fosc.
Fa segles que t'espero, entotsolat,
volent canviar el curs dels astres.
A clar de lluna, grans peixos blaus,
escatats, voleien per sobre l'onada.
Quan arribis, aprofitarem les mans
per tocar-nos, palpar-nos silents
tot el cos. Que sigui llarga la nit
per trobar la teva boca, els llavis
desclosos famolencs de foc viu,
completament a punt pel deliri.
Perdut el seny, l'estel crepuscular
serà nova companyia, i cada nit
cercarem la mar, només la mar,
lluny de la roca obscura, ajaçats
a la sorra tèbia de sol i de lluna
fins arribar a l'entrecuix del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada