A l'inrevés

Ho direm a l'inrevés. Direm un

caragol arrapat a una paret eixuta,
la set dramàtica de l'estiu que frisa
la pluja frenètica de setembre,
els dubtes de l'alba quan tot just
es desvetlla i encara és fosc,
aquell camp socarrat de fonolls,
el camí nou que vam descobrir
-eren les cames que ens hi duien
i era a la darreria de juliol-, el pont
que no passarem per damunt la via,
l'angúnia que ens fa el xiscle agut
de l'eruga ferrissa per sobre els rails,
aquella paret suburbial esgrafiada
que passem cada dia, poèticament
discursiva, plena d'alicorns blaus
i lletres que no trasbalsen ningú,
la terra ploguda que torna a girar
cada dia, i dos parells de vambes
que volen córrer sempre a l'uníson,
cadència compassada dels batecs
del cor, amunt quan la nit s'exhala.

Direm el que els ulls han vist.
No direm res de nosaltres.