dijous, 8 de setembre de 2022

Les noies i els dies

Hi ha una taula parada i la mar
molt blava i salvatge que s'estén
a la sorra. Hi ha un deix de pluja
més enllà de la Móra i la llum
esbiaixada de setembre que cau
a glops per entremig dels núvols.
Hi ha noies felices que avui riuen
a cor que vols, i no trigaran gaire
a tenir preocupacions de mare.
Deixem que a la falda apleguin
tota la felicitat de l'instant, un racó
de certitud que demà sigui refugi,
sentiments transitoris ben guardats.
Tu, Maria Montserrat, que t'agrada
sobretot córrer davant les albades
que et són amigues, i et saps amic
que tot ho comprèn i ho fa senzill,
i a qui sempre dono el millor de mi,
compta que diré obvietats sobre
aquest frisós estiu que he convertit
en uns versos que delaten desfici.
Montserrat de mans dolces, confia
que guardarem endins tots els anys
que has fet alegre la cinc-cents cinc;
m'hauries d'haver vist, trist, quan
no hi eres i les hores se m'alentien.
Encara Montse, no hi confiïs gaire,
en els homes que s'enamoren
cada dia d'una cara bonica, en el fons,
tu saps que s'enamoren de l'impossible;
deixa'm que somiï exuberant i reflexiu,
que et pot trencar el cor qui sap escriure.
I vosaltres que heu descobert que la vida
passa massa de pressa, Núria i Shaileta,
garbuix de joventut que tant m'agrada,
no deixeu mai d'encomanar a tothom
aquesta vostra irrefrenable joia de viure.
Oh, només són quatre pensaments,
ara que tinc a la vora tanta temptació
i el cor confús se m'envà cap al demà,
i potser no us troba. Deixem que corrin
els dies, que els camins ja se'ns trenaran
per on la vida disposi. Potser el sol fil
d'això que escric és perquè no tinc
altra forma d'embaladir-me sense haver
de renunciar a ser discret, a ser lliure,
que vol dir solitari. La certitud del moment
arriba i diu que l'arròs mariner ens espera.