Declina l'estiu i et corprèn encara
aquest sol que hem vist alenarcada dia a trenc d'alba. Exhausts,
hem anat fent via per indrets
plens d'herba profusa i de rou
de la matinada, amb la creença
que podríem encalçar els llocs
que ens han vist créixer, el perfum
de la nit quan el gessamí s'exhala,
un tren que xiula a la llunyania,
l'afany de les hores compartides,
moments que recordarem sempre.
Vindran dies de fred a les mans
i ombres plenes de la inquietud
del vent que s'aboca a les carenes,
però sabrem que a les albades d'or
hem posseït la terra, l'encantament
de les estrelles errants i el vertigen
que respirem quan la nit es despulla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada