En el més alt i més fosc

En el més alt i més fosc de la nit

parlava com si visqués, i sols
era estadant d'un somni d'òliba

que xiula quan els ulls li dormen.
Però a la primera llum del dia
he buidat la copa de fred morat
a l'aigua que reverbera vibrant,
i cada paraula que m'arriba
és quasi lira polsada per Ovidi
que desperta el ciment adormit
de la ciutat que em veu córrer.
Quin daltabaix quiet m'espera?
Cada vegada es fa més i més
fonedís el superàvit d'ombres,
i ja no sé què fer-ne d'aquell
que era sol i vern i despullat
i ara es perd quan clareja el dia.