Ha estat el dia més llarg
d'un llarguíssim estiu,el del prodigi que ha unit
el mot senzill i la mirada.
Ara, els ocells de la llum
se'n van a jóc i ens deixen
als ulls el subtil tremolor
d'un sentiment transitori.
Ens aixequem, i amb por
de no saber trobar a temps
qui som i què volem,
anem tornant a poc a poc.
La brasa que ha cremat
tot el dia perplexa s'apaga,
i ens deixa aquella olor
que guardarem sempre.
Va pujant la boira humida
per vessar dins del poble
l'imprecís color del vespre.
No tenim fred. No obstant,
ens aixequem els colls
de la jaqueta per no perdre
res del nostre tebi silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada