Tardor

La tardor ha arribat. Enorme

ha estat l'estiu d'albes lluents,
la transparència dels teus ulls
a la primeríssima claror del dia,
la projecció irisada de l'ombra
sobre els camins plens de rou,
les imatges col·leccionades
que guardaré per viure demà
en una inútil suprema solitud.
Cap altra llum supera la que cau
esbiaixada quan el sol declina:
tot fa una intensa olor de tardor.
Els camps, per fi, són enaiguats
i els últims fruits que hem tastat
eren plens de la suprema dolçor.
El riu de la tarda s'escola silent
i arriben dies prenyats d'enyor.
Si ara no tinc casa, ja no l'hauré.
Si ara em trobo sol, ho estaré
molt de temps; vetllaré, llegiré,
escriuré llargs poemes a ningú,
i per les places vagaré inquiet
mentre les fulles giravolten,
desapresa la virtud de viure.