A poqueta nit

Allà on el vent canta el nostre secret,

els arbres guarden silenci, absents
del desassossec i la fatiga dels dies,
de la set que l'aigua clara no apaivaga
i de les ombres mudes. A poqueta nit
t'escriuré un vers, o una cançó que digui
que es canta el que es perd. Que et porti
la fragància brutal de la reïna impassible
d'aquell nostre indret, que em recordi
racons de mi al teu costat, o que dibuixi
els traços perfectes d'un cos despullat
sota teulades de canya i teules de mel.
M'ha quedat la presència en la pell
del paisatge que se m'hi ha embastat,
un vestit fet de dolor i de ganes de viure,
camins teus plens de murtra i baladres.
T'esperava amiga meva a poqueta nit,
quan els arbres clivellats ja no es mouen.